Reli 1 ESO Carmelites: EL PAÍS DE JESÚS

Anem a conèixer el país on va viure Jesús, les seues característiques geogràfiques i algunes dels seus costums; així comprendrem millor el que Jesús va dir i va fer.

‒ La terra de Jesús ha rebut noms diversos al llarg de la història. Des del segle V a. C. se la coneix amb el nom de Palestina.

‒ Forma un quadrilàter d'uns 250 quilòmetres de llarg, amb un ample que varia entre 40 quilòmetres al nord i 140 al sud. L'extensió total és de 25.000 km².

‒ El riu Jordà recorre tot el país de nord a sud. Al nord es troba el Llac de Tiberíades i al sud la Mar Morta.

1. COM ÉS EL PAÍS DE JESÚS:

Jesús de Natzaret va nàixer i va viure en l'espai de l'Orient Mitjà anomenat fins i tot hui Palestina (país dels filisteus). Des de l'any 64 a. C., aquesta regió formava part de l'imperi romà. Històricament ha rebut diferents noms: la Judea, Canaán, Israel,Terra Santa, etc. (encara que cadascun d'ells al·ludeix a realitats geogràfiques difuses i no estricamente coincidents).

La seua extensió és d'uns 30 mil km², amb la forma d'un trapezi les bases del qual mesuren 40 km en l'extrem nord i 140 en el sud, amb una altura d'uns 250 km. La mar Mediterrània el limita a l'oest, i la vall del riu Jordà a l'est. És de gran importància estratègica per ser pas de comunicacions i comerç.

La regió és travessada de nord a sud per un sistema muntanyenc d'escassa elevació.

El riu Jordà, discorre paral·lel pel vessant oriental en línia recta, però amb 320 km en realitat perquè s'arrossega (serpea) com a serp.

La seua presència determina l'existència d'una fèrtil planura que contrasta amb la resta del territori.

Jordán significa "el que baixa", perquè passa d'una altura de 520 msnm en el seu naixement a una de 392 m sota el nivell de la mar quan desemboca en la mar Morta.

Crucigrama: El país de Jesús ACÍ

1.1. GALILEA

‒ Galilea és una regió muntanyenca, al nord de Palestina, amb una fèrtil plana vorejant el llac de Tiberíades. És la part més fèrtil i rica de Palestina.

‒ La seua població es va fusionar amb estrangers no jueus de religió i, per això, els galileus no eren ben vistos pels jueus fervents, que anomenaven a la regió “Galilea dels gentils”, alguna cosa així com la “zona dels ateus”.

‒ L'ambient era molt agrícola i pesquer, cosa que influirà en el llenguatge de Jesús.

‒ Jesús freqüenta les ribes del llac perquè en ella es desenvolupa la vida,en ella s'acumula la població, per exemple: Cafarnaúm, d'on són Pedro i Andrés.

‒ Per la plana de Genesaret, on va començar la vida pública de Jesús, passaven pel camí caravanes de Damasc a la Cesarea del litoral, per això hi havia en Carfanaúm una guarnició militar.Això ens dona la idea d'una zona pluricultural i multi-ètnica.

‒ La Muntanya Tabor, que és presentat en tota la Bíblia com una muntanya sagrada, domina la plana situada al sud-oest del llac, el relat de la transfiguració se situa en ell.‒ En aquella època tenia uns 300.000 habitants.

‒ Els galileus, pel contacte amb altres pobles, estaven més oberts a altres cultures i maneres de ser, per això eren d'un esperit religiós menys rigorós i escrupolós que els jueus de la Judea. Possiblement per això els lletrats (fariseus i escribes) menyspreaven a Jesús i els seus deixebles; "És que també tu eres de Galilea?". "Estudia i veuràs que de Galilea no sorgeix cap profeta" (Jn.7,52).

‒ Els galileus eren sobretot llauradors i pescadors, d'aquí ve que la major part de les paràboles de Jesús tinguen com a marc la vida pesquera o agrícola. Tenien fama de rudes i incultes, però lleials i sincers.

1.2. SAMARIA

‒ Samaria està situada en el centre, entre Galilea i la Judea. És fèrtil i amb alt nivell urbà.

‒ Els seus habitants mai van ser autènticament jueus de religió, ja que molts d'ells descendien d'estrangers que es van assentar en aquelles terres.

‒ No reconeixen a Jerusalem com el centre religiós; ells tenen el seu temple en Siquem. En temps de Jesús estava destruït, però va quedar com a lloc de culte. En la Muntanya Garizím és on els samaritans tenien el seu propi temple. Ells negaven la importància religiosa del temple de Jerusalem.

‒ Els samaritans es consideraven els vertaders israelites, per això la samaritana parla de "el nostre pare Jacob". Els jueus tenien als samaritans com a heretges i no volien cap tracte amb ells.

‒ Entre els samaritans i els jueus existia un odi mutu. Per als jueus, els samaritans eren un poble impur ja que la seua sang estava contaminada per la d'altres pobles estrangers.

1.3. JUDEA

‒ Judea és la regió més al sud (meridional) de Palestina, la més extensa, despoblada i pobra. Es produeix blat, encara que en poques quantitats, però si bastants olives, raïm, dàtils, figues i llegums. Quasi tot el bestiar que produeixen és sacrificat en el Temple i els seus habitants en general són pobres, que s'alimentaven amb peix fumat i salat, però amb poca carn.

‒ La capital, Jerusalem, és la ciutat santa dels jueus. Està mal situada per al trànsit i comerç (a 750 metres sobre el nivell de la mar). La importància d'aquesta ciutat és més aviat religiosa, allí està el temple jueu, únic en el món, al qual tots han de peregrinar; centre de formació religiosa i seu de l'autoritat suprema. La vida de Judea gira al voltant de Jerusalem i el seu Temple.

‒ També té molta importància política, ja que és la seu de la “assemblea suprema” o *Sanedrín.

‒ Així mateix, tenia importància econòmica, gràcies al turisme que anava a Jerusalem. Hi havia grans negocis de banquers, recaptadors d'impostos, mercaders, etc.

‒ A la Judea estan diversos pobles d'importància en la vida de Jesús:

Betania, que és un poblet en la falda de la Muntanya de les Oliveres, a uns tres quilòmetres de Jerusalem.
Betlem, llogaret a uns 8 km de Jerusalem, anomenada "Ciutat de David" perquè en ella va rebre la unció el Rei David. Segons les profecies i els evangelis va ser el lloc de naixement de Jesús, el Messies.
Emaús, llogaret situat a uns 12 km de Jerusalem.24
Jericó, situada en un oasi molt fèrtil a uns 250 m sota el nivell de la mar. Aquesta es comunica amb Jerusalem, a través del desert de Judà, per una ruta accidentada i perillosa, propícia al bandidatge.

2. VIDA QUOTIDIANA A PALESTINA

2.1. EL CALENDARI I LES FESTES

‒ Els jueus organitzaven el seu calendari en funció de les fases de la lluna i no del sol.

‒ Tenien també dotze mesos. El primer d'ells és el mes de Nisán, un mes molt

important perquè celebraven la seua festa més important: la Pasqua.

‒ Les festes més importants per als jueus eren:

El Sàbat: El dissabte, (xabbat o sàbat) és el setè dia de la setmana jueva. La paraula sàbat significa ‘aturar-se’ o ‘abstenir-se’ perquè en dissabte, Déu s’aturà en la creació del món. És un dia de descans obligatori, que comença amb la posta de sol del divendres i acaba el dissabte també en pondre’s el sol. Més informació ACÍ

Pesah, la Pasqua jueva (14 de Nisán): recordaven l'alliberament del poble jueu de l'esclavitud d'Egipte. És anomenada també com la "festa de la llibertat", "festa de la primavera", o "festa dela àzims". Originàriament era una festa agrícola, i de pelegrinatge al Temple de Jerusalem. Més informació ACÍ

Pentecosta o Shavuot (50 dies després de Pentecosta): festa d'acció de gràcies pels fruits de la collita.

Altres festes:

Expiació o Yom Kippur (10 de Tisrí) : gran festa del perdó
Festa de les Tendes (15 a 23 de Tisrí): es feien botigues amb branques dels arbres i acampaven en elles recordant l'època en la qual el poble havia viscut en el desert
Festa de les Llums (25 de Kisleu): es col·locaven llums en totes les cases i sinagogues jueves per a commemorar la construcció del segon Temple jueu)

SOPA DE LLETRES : LAS FIESTAS JUDÍAS

2.2. LA CASA

‒ Les cases senzilles dels pobles de Palestina en temps de Jesús eren de tova, una mescla d'argila i herba seca.

‒ Les de la ciutat, en canvi, estaven construïdes amb rajola i pedra. El seu aspecte era generalment el d'una gran caixa quadrada amb un pati central. Amb freqüència tenien una terrassa feta amb bigues entrecreuades que es cobrien amb brancatges i fang piconat.

‒ A les cases de millor qualitat, especialment a les ciutats, hi havia una sala gran en la part superior on es reunia la família.

2.3 EL MENJAR I ELS ALIMENTS

‒ L'aliment, en temps de Jesús, es prenia generalment en dos menjars; la més important era la de la nit, quan es reunia tota la família.

‒ Abans de menjar es llavaven les mans, no sols per higiene, sinó també com un ritu de purificació religiosa.

‒ Ja asseguts, el cap de família pronunciava una benedicció sobre el menjar.

‒ Consumien tot tipus d'aliments, sobretot fruita seca.

‒ La religió jueva prohibia menjar carn d'alguns animals; per exemple, el porc.

2.4. LES MONEDES

‒ En temps de Jesús s'utilitzaven diverses monedes: unes era d'origen grec i altres d'origen romà.

Entre les d'origen grec, en els evangelis es nomenen el “talent” i el “dracma”.
El talent era la major unitat grega, equivalent a 6.000 dracmes.
El dracma era una moneda de plata que equivalia més o menys a un “denari” romà.

- Entre les monedes romanes es nomena el “denari”, moneda de plata que representava el preu d'una jornada de treball d'un jornaler i constituïa la moneda habitual en què es donava el preu de les mercaderies.

3. LA SOCIETAT EN TEMPS DE JESÚS:

Israel és un Estat teocràtic, un Estat en el qual el més important és la religió, que està present en tot. El mateix poder polític del govern jueu està sotmés al poder religiós, al sacerdoci, sobretot al Summe Sacerdot. Aquest exerceix el poder en nom de Déu, per mitjà de la Llei religiosa i de les tradicions religioses que s'han anat acumulant a través dels anys. Els poders, el religiós i el polític, es confonen en la teocràcia israelita.

Alguns grups de la societat:

Publicans

Eren recaptadors d'impostos per al poder romà. Pagaven determinada suma de diners a l'erari públic, quedant-se amb tot el que podien traure. Entre ells es distingien dues classes:

- Els caps del sistema de recaptació d'impostos: Eren gent rica, generalment caps de les famílies de l'alta societat de Jerusalem, alguns d'ells membres del Sanedrín (ancians o senadors del poble).

Els jueus havien de pagar als romans uns impostos directes i altres indirectes. Aquest grup treien grans beneficis a costa del poble i els romans els recolzaven.

- Els cobradors locals als qui se'n deia publicans.La major part dels quals feien aquest treball eren pobres o esclaus emprats per una agència de recaptació. Palestina patia un sistema d'impostos veritablement opressiu, calia pagar drets de duana i de peatge a l'entrada dels pobles, en els ponts, els guals, els encreuaments de camins. La fustigació dels publicans era molest i també molt costós, perquè els recaptadors havien d'exigir una quantitat superior a la tarifa oficial si volien guanyar-se la vida. Leví, que després es dirà Mateo, era un d'aqueixos recaptadors o "publicà" abans de seguir la crida de Jesús i convertir-se en un dels seus apòstols.

Als ulls de tot sacerdot i fariseu, el publicà era un pecador, perquè la seua professió era considerada "contaminant" o "impura" pels escribes o doctors de la llei. Per als jueus l'únic impost legítim és el que es pagava al Temple, per tant aquests publicans que cobraven per als romans, eren també menyspreats per la comunitat.

Els publicans mai eren convidats a dinar, no els tractaven, no tenien drets civils: no podien ser jutges, ni tan sols testimonis d'un procés, molt menys pertànyer a una comunitat de fariseus. Són doncs, gent considerada com a pecadors, marginats, mal pagats i amb freqüència maltractats.

Els evangelis parlen directament d'aquests "publicans", recaptadors i normalment associa "publicans i pecadors".

L'actuació de Jesús i dels seus seguidors, va ser escandalosa perquè anaven contra tota regla de comportament social i religiós. Són molts exemples que hi ha de tal situació; quan va anomenar al publicà Leví a ser deixeble íntim seu, en estar en companyia de publicans i pecadors i menjar amb ells (Lc.5,29). Per als piadosos jueus era escandalós que Jesús i els seus seguidors menjaren amb ells en la mateixa taula.

Quan s'enfronta amb els fariseus mostrant-los que, eixir a la trobada d'un pecador, expressa major fidelitat al Déu Sant, que no buscar aïllar-se per a presumir de la seua pròpia perfecció (Lc.5,30-32).

Aquest manera d'actuar de Jesús, li va costar que li insultaren els que es creien "bons" (Mt.11,19).

Jesús els respon amb tres paràboles (Lc 15,1-32).

Els Zelotes

Aquests eren homes ansiosos per complir la Llei: per a ells "Déu és l'únic rei d'Israel", i per això estan disposats a sacrificar fins a la pròpia vida.

Ells són els jueus nacionalistes més radicals: ortodoxos i integristes. El seu fanatisme lliga política i religió, i s'expressa amb actes de terrorisme dirigit contra els romans i contra els jueus que ells consideren poc religiosos o col·laboracionistes. Zelota o fanàtic és el sobrenom de l'apòstol Simón (després anomenat Pedro).

També volen purificar el Temple de la corrupció i de les injustícies, busquen purificar el país, contaminat especialment per l'ocupació romana, recorrent a la violència. Ells neguen l'obediència a tot poder terreny, únicament obeeixen a Déu i a la seua Llei.

Per als zelotes, pagar l'impost als romans és cometre pecat d'idolatria. Com per a ells, l'arribada el Regne depén de l'acció revolucionària violenta, roben, sobretot als rics, segresten personatges importants, i si cal arriben a l'assassinat.

En temps de Jesús, els zelotas no formaven un grup organitzat, només eren grups clandestins, amb interessos socials precisos, amb inspiració religiosa, impacients d'alliberar a Israel de la dominació romana. Els romans els diuen "lladres" i els consideren simples bandits, amagats a les muntanyes, que aprofiten les circumstàncies, sobretot les festivitats, per a actuar.

4. LA RELIGIÓ EN TEMPS DE JESÚS:

Saduceus:

Integraven aquest grup les famílies sacerdotals dirigents, les principals famílies dels grans comerciants de la ciutat i els hisendats més rics del camp. Formaven una "classe a part", eren

escassos en número i estaven fortament organitzats. La seua influència en la política i l'administració

de justícia va ser molt important.

En matèria de religió admetien únicament la "Torà" o Llei de Moisés, que està formada exclusivament pels cinc primers llibres de la Bíblia o Pentateuc: Gènesi, Èxode, Levític, Números i Deuteronomi. S'atenen estrictament a la lletra del que diuen aqueixos llibres, són doncs fonamentalistes i per això, rebutgen tot desenvolupament posterior d'aqueixa doctrina. Segons els saduceus, els sacerdots són els únics intèrprets de la Llei. Veient que a la Torà no es parla de la resurrecció dels morts ni d'una altra vida, no creuen en ella, per considerar-la un concepte nou.

Caifás, el Summe Sacerdot (18-37 després de Crist) era saduceu (Jn.11,49;18,13-14). Els caps dels sacerdots eren, en general, saduceus. Els Fets dels Apòstols designen als saduceus com els partidaris del Summe Sacerdot (Hch.5,17). Mateu (Mt 16,12) conté un passatge on Jesús adverteix als que li escolten que es guarden del fermente dels fariseus i saduceus.

Són hedonistes, els interessa sobretot acumular riqueses i gaudir-les en la vida terrestre (Lc.12,15-21).

Sacerdots:

Israel, en temps de Jesús era una autèntica Teocràcia, i en una teocràcia són els sacerdots els qui, en primer terme constitueixen el grup més poderós.

Els sacerdots havien organitzat als jueus després del desterrament de Babilònia (538 a. C.) i els havien dirigits en els assumptes espirituals i materials, en temps de Jesús continuaven en possessió del poder polític i social. El sacerdoci no era per vocació de Déu, sinó hereditari, segons la Llei, només podien ser sacerdots els descendents de Aarón, el germà de Moisés (Ex.28,1; Nm.17,16-26; Lc.1,5; *Heb.9,4). Formaven perquè, un cercle tancat i estretament unit.

Els sacerdots més importants que arribaven a ser una aristocràcia eren: El Summe Sacerdot, cap de tots els jueus de Palestina i de l'estranger, responsable principal del temple, administrador, president, per ofici, del Sanedrían o Gran Consell. Era l'únic mortal que entrava en la part més íntima, sagrada i important del Temple: el "Sancta Santorum": tres vegades, un sol dia a l'any, el "Dia de l'Expiació" (el Yom Kippur. o dia de penitència instituït per Déu).

Els Ancians:

Eren també anomenats "Senadors del poble" i els trobem amb freqüència en el Nou Testament, sempre aliats amb els Summes Sacerdots (Mt.21,23; 26,3.47), normalment units sota una única expressió "els summes sacerdots i els ancians" (Lc.22,52).

La paraula ancià no es refereix a persona de més edat, a vells de Jerusalem, en sentit estricte els "ancians" són el grup del Sanedrín diferent dels sacerdots-caps i dels escribes fariseus. Està compost pels caps de les famílies més riques i influents de Jerusalem. En algun moment Lucas els diu "els notables el poble" (19,47), són l'aristocràcia seglar, els poderosos, això pels diners ja que eren els propietaris de grans hisendes i els comerciants més rics.

Aquests ancians estan relacionats amb la font principal productora de riquesa que és el Temple de Jerusalem i amb els seus dirigents, els sacerdots caps. També estan lligats al poder romà que ha sabut atraure-li'ls entregant-los en arrendament el cobrament d'impostos, així els romans dominen, pel seu mitjà, el Sanedrín. La fortuna dels ancians és la garantia que l'impost dels jueus ingressarà en el tresor de l'Imperi romà. Per a aquests "ancians", caps del sistema de recaptació d'impostos, les quantitats recol·lectades ben administrades, són una bona font d'ingressos suplementaris, perquè entreguen als romans els impostos per ells exigits, però li'ls cobren amb escreix al poble per mitjà dels "publicans".

Són observadors en qüestions de religió i s'atenen estrictament a la lletra de l'Escriptura, i tenen per caps als "homes de la religió", als caps dels sacerdots, a la noblesa sacerdotal. A més són molt fidels a l'observança religiosa externa.

No poden ser sacerdots, ni tan sols comprant el sacerdoci. Com tots els que tenen per ídol els diners, "ídol de mort", per a defensar la seua "ordre", un ordre injust, però que els afavoreix a ells, arriben fins a la sang (Mt.26,3-5.59;27,1-2; Mc.14,43). No tots els ancians eren iguals en el seu pensar i procedir, entre aquests notables es troba José de Arimatea, ric hisendat (Mt.27,57; Mc.15,43; Lc.23,50-51; Jn. 19,38-42).

Els Fariseus:

Els fariseus era un grup religiós caracteritzat per la seua estricta observança de la Llei. Eren gent religiosa i piadosa.

Els fariseus es preocupen molt per complir totes les lleis i tradicions religioses, també en què uns altres les complisquen. Per a ells el més important és la Llei religiosa. Ells són el "poble de la Llei", generalment són artesans, xicotets comerciants, llauradors, però, encara que procedeixen del poble, volen estar separats d'ell; els sembla massa ignorant de la Llei i, sobretot, impur, que no la compleix; "maleït" (Jn.7,45-49).

Són legalistes, perquè ells mateixos havien afegit moltes lleis i tradicions a la Llei. Van formular 613 lleis complementàries (248 mandats i 365 prohibicions), difícils d'aprendre i sobretot difícils de complir, aquestes reglamentaven minuciosament la vida.

Els fariseus esperaven una intervenció divina, la vinguda del Messies que lliuraria al poble dels romans, es preparaven per a aqueix "Dia" amb l'oració, amb el dejuni i, sobretot, amb l'observança fidel de totes les lleis, particularment la del dissabte.

Eren ritualistes, es preocupaven molt de les accions obligatòries per a acostar-se amb puresa a Déu, a l'oració, al temple, als actes de culte. La profusió de normes tendia a convertir l'exercici de la pietat en una qüestió tècnica o normativa. Es guiaven per un llibre sencer per a això, el Levític, sobretot en els capítols 11 al 16, que explica les regles de puresa. Per a ells impur significava contagiós, i el frec amb l'impur els impedia les relacions amb Déu.

Impurs eren:

La sang i tot el que toca perquè, segons ells, és la vida i tot vessament sexual (ex. menstruació)
Els utensilis com a copes, plats, olles bruts, perquè calia llavar-los diverses vegades escrupolosament (Lc.11,39)
Uns certs animals que la Llei prohibia menjar (Mt.15,10)
Tot cadàver d'animal o persona; no sols el que els tocava, encara que anara per necessitat, també el que trepitjava una tomba, un sepulcre, encara sense saber-ho, quedava "impur" davant Déu. (Lc.11,24)
Les persones afectades per alguna malaltia repugnant, especialment de la pell, com la lepra, eren "intocables", perquè el nero fregar-los impedia acostar-se al Déu Sant. (Mt.8,2-4)
Els jueus que exercien determinats oficis o ocupacions que eren considerats impurs; publicans o recaptadors, prostitutes, pastors, metges. Asseure's amb ells a la taula o allotjar-se a les seues cases "contagiava". (Mt.9,9-13; Lc.19,1-7)
El fet d'entrar a les cases de pagans, els qui no eren jueus, contaminava. (Jn.18,28).

Tenien obsessió per les rentades rituals, sobretot de les mans "impurificades" per haver tocat una cosa "impura".

Aquests fariseus pensen que complint amb la Llei i la tradició adquireixen els mèrits necessaris per a la salvació, i que Déu ha de "pagar" aqueixa fidelitat, aqueixa recompensa se'ls deu (Lc.17,7-10).

Feien tot tipus d'obres, més enllà del manat per la Llei, per a així tindre més mèrits davant Déu. Complien minuciosament les estrictes regles sobre la puresa ritual que de per si mateix eren obligatòries només per als sacerdots, i les lleis sobre els aliments (Mt.15,1-20;23,25.27; Mc.7,1-23; Lc.11,39).

L'Evangeli que més tracta el fariseisme és Mateo exhibint opinions com aquesta. Lliguen embalums pesats i els carreguen a l'esquena dels altres, mentre ells no volen espentar-los ni amb un dit. (Mt. 23,4).

Els Escribes:

Els escribes són els "especialistes de la Llei", els que estudien, coneixen, expliquen i interpreten la Llei. Són al mateix temps, teòlegs, professors, jutges, ensenyen el que cal fer per a complir amb la Llei, resolen els dubtes que sobre l'observança es presenten. Exerceixen també la justícia, segons la Llei.

Els escribes o "doctors de la Llei", són l'aristocràcia intel·lectual jueva, l'escriba o "rabí" arriba en poder no des dels diners com els ancians o senadors, ni per la sang o casta com els sacerdots, sinó pel seu saber, i són conscients d'això.

El seu saber els col·locava en els llocs més importants de l'ensenyament, de l'administració i de la justícia. I, sobretot els escribes que a més eren fariseus, tenien un gran poder perquè creaven i transmetien les "tradicions" religioses; tenien el poder d'obligar i lliberar d'obligació per sempre, als jueus del món sencer, de conformitat amb el manat per la Llei.

En les sinagogues, a més de ser els caps, expliquen i interpreten amb autoritat l'Escriptura, són els jutges i supervisors de la marxa de la vida diària; tenen poder en el judicial, en l'executiu i fins poden imposar càstigs d'assots i arribar al desterrament. Dirigien i controlaven l'Escola Superior de Jerusalem, el partit fariseu del Sanedrín estava compost íntegrament per escribes (en el N.T. el grup fariseu del Sanedrín és anomenat indistintament "Els fariseus" Mt.21,45 o els "escribes" Lc.20,19). En ell cada vegada tenien més poder, entre altres coses perquè el Sanedrín era l'única Cort de Justícia o Tribunal Suprem per a tots els jueus (Mt.26,57-66; Hch.5,34-40).

El coneixement de l'Antic Testament (l'exegesi de l'Escriptura) era decisiu en les sentències judicials, i aqueix coneixement era exclusiu dels "escribes-fariseus" del Sanedrín:

• Els escrits de l'Antic Testament estaven redactats en la "llengua sagrada", l'hebreu, i aquesta llengua només era coneguda pels escribes, l'arameu era la llengua del poble, fins i tot en el segle primer, els caps dels escribes van lluitar perquè l'Antic Testament no es divulgara en Arameu.

• Eren els únics que coneixien la "tradició oral" que només es transmetia, de paraula del mestre al deixeble.

• Eren els amos de la tradició "esotèrica", és a dir dels secrets més ocults sobre doctrines, lleis, fórmules màgiques religioses.

Tot això els donava un gran prestigi davant el poble.

5. EL TEMPLE DE JERUSALEM

El Temple de Jerusalem, considerat com a signe de la presència de Déu entre els homes, era com el centre d'Israel.

Estava construït en la part més alta de la ciutat, amb una torre de 50 m d'altura que s'alçava enmig d'una gran esplanada, envoltada per un alt mur.

Era el temple que Herodes el Gran va començar a construir, dominant sobre la resta de la ciutat i recobert amb espesses plaques d'or i marbre blanquíssim, que brillaven refulgents al sol, i despertava l'admiració de la gent: "Mestre, mira que pedres i que edificis!" (Mc.13,1). Nou grans portes donaven accés al temple, huit d'elles recobertes totalment d'or i plata, i la novena, en bronze, sobrepassava en valor a les altres decorades en or i plata.

L'ampliació, arranjament i decoració del temple va durar uns 84 anys (des del 20 a. C. al 63 d. C.): "Quaranta-sis anys ha costat construir aquest santuari, i tu l'alçaràs en tres dies?" (Jn.2,20), diuen els dirigents jueus a Jesús.

Com a lloc de la presència de Déu, el Temple era el centre del poder religiós. Era l'únic temple que tenien els jueus de tot el món per a donar culte a Déu.

El culte era celebrat diàriament, al matí i un altre a la vesprada, i a més un culte extraordinari en les grans festes religioses anuals, especialment tres: la de Pasqua, la de Pentecosta i la de les Barraques o Tabernacles, a les quals tot israelita home, a partir dels tretze anys, tenia obligació d'acudir, encara que els que vivien lluny ho feien només per a la festa de Pasqua.

El Temple de Jerusalem, estava com a centre universitari principal, on s'impartia la ciència religiosa, teològica i jurídica, del judaisme. Jesús també acudia al Temple a impartir els seus ensenyaments. La presència de Jesús produïa polèmiques amb els dirigents jueus i allí fa les seues grans denúncies.

Vídeo: Jerusalem Temple at the Time of Jesus (1:51)